La Felicitat

Des de sempre, un dels aspectes que més ha ocupat la ment humana ha estat el poder descobrir quin és el nostre objectiu final. Què és allò per el qual nosaltres vivim. Han estat molts dels grans filòsofs que s'han atrevit a postula la seva teoria al respecte i ha intervenir en aquest dilema que sembla no tenir fi. Avui parlarem sobre aquest apassionant tema.

En primer lloc, cal mencionar que nosaltres ens movem per interessos i sempre actuem en funció d'un bé major. És a dir, si nosaltres anem a comprar el pa un dissabte al matí és per satisfer la necessitat de menjar, bàsica per poder sobreviure. O si, per exemple, ens comprem una televisió d'última generació és per satisfer un capritx nostre o bé per poder demostrar el nostre nivell adquisitiu.

Així doncs, com podem veure en els dos exemples força bàsics, totes les nostres accions tenen un final, és a dir, les realitzem com a mitjà per aconseguir un benefici més gran. Però, hi ha alguna acció que la realitzem per sí mateixa? És a dir, que fem quelcom sense cap motivació externa i, per tant, realitzar l'acció com a fi i no com a mitjà? Si és així, quin és aquest fi?

Segons Aristòtil, el fi suprem de la humanitat no és cap altre que la felicitat. Per ell, quan nosaltres buquem la felicitat no ho fem per aconseguir cap altre vritut més gran, ho fem com a últim fi. Ell explica que, les altres virtuts com l'intel·lecta, la justícia, la prudència, el raoament són res més que mitjans per aconseguir aquest fi summe que és al felicitat.

Posant com a certa aquesta teoria, podem portar-la a les nostres vides quotidianes i veure que, efectivament, es manifesta en diverses coasions. Per exemple, en un àmbit molt senzill de veure és en el de la publicitat. Tots hem vist els típics anuncis de grans cases amb famílies, sempre de dos adults i dos nens, un de cada gènere, una mascota, piscina i jardí en els quals tothom apareix amb un gran somriure a la boca. Aquest anuncis no fan res més que vendre't un model de vida feliç. No fan res més que vendre la teva felicitat. Això ho fan perquè saben que, quan hi ha en joc la pròpia felicitat d'algú, aquella persona sempre es decantarà per allò que li proporcioni més felicitat.

Amb això no estem assegurant que aquesta teoria sigui absolutament verídica i 100% fiable, ja que, com hem començat explicant a l'inici del post, al llarg de tota la història s'han presentat diverses teories respecte el tema que comentarem en futures aportacions.

Aristòtil

Avui parlarem d'una de les grans ments que ha vist néixer la història. Un home que va revolucionar la seva societat i durant més de 2.000 anys els seus pensaments i idees han dominat les formes de vida. Aristòtil ha proposat moltes innovacions que van ajudar a millorar la societat de la epòca i a realitzar gran progressos que avui en dia segueixen sent molt importants.

Va néixer a Estagira on va viure i créixer com a aristòcrata fins que va continuar la seva educació a l'Acadèmia Platònica on hi va estar durant vint anys com a lumne i, posteriorment, com a professor, sempre acompanyat de Plató. Quan va morir aquest es va traslladar a Àsia on va ser el tutor del fill del rei de Macedònia, es va casar i va tenir una filla. Després de verue's immers en una sèrie de falses acusacions va haver d'abandonar i instal·lar-se a l'illla d'Eubea on va morir als 62 anys.

Aristòtil es va centrar en gaire bé totes les ciències possibles: política, biologia, física, metafísica, lògica, economia, poètica, etc. Però nosaltres ens centrarem en la seva ètica.

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'ésser humà busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó actuant segons la naturalesa del mateix ésser humà, la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una manera de ser feliços és actuar sempre amb un terme mitjà. Un terme entre l'excés i el defecte.

Aristòtil ha estat una de les ments més brillants que s'han pogut veure en tota la història. Com a tal, hem d'aprendre dels millors i buscar en les seves teories, idees, aspectes, coses que ens puguin beneficiar a nosaltres. De ben segur en trobarem moltes.

EL DETERMINISME

El determinisme

Jo considero que el meu punt de vista és una combinació de les diferents teories del determinisme (exceptuant el teològic) però alhora penso que podríem existir essent totalment lliures. M’explico.

En primer lloc, jo penso que tots estem condicionats per factors externs que determinen les nostres decisions i ens afecte d’una forma o una altre. És per això que crec que no només una teoria determinista és vàlida ja que, soles, no tenen el mateix pes que quan les combinem. Per exemple, si només seguim la postura determinista materialista tindríem moltes dificultats per explicar els sentiments i emocions humanes com l’amor, l’odi o el recel. Seguint aquesta postura, hauríem d’excusar-nos parlant de que les emocions són una simple recció química del nostre cos i fàcilment tindríem problemes per explicar quan i perquè comencen aquestes reaccions, on es produeixen, perquè es manifesten de forma diferent en cada ésser humà. Per ajudar a l’explicació d’aquesta teoria ens podem recolzar amb el determinisme social i explicar que, cadascú expressa els diferents sentiments segons allò que ha vist en la televisió, cinema, els seus familiars, amics o gent del carrer.

Agafant el mateix exemple que en l’anterior, podríem ajudar l’explicació de perquè els éssers humans tenim diferents tipus d’emocions degut a possibles experiències passades. Així doncs, estaríem fent referència al determinisme de l’inconscient. Aquesta teoria explica que els éssers humans actuem a conseqüència d’allò que ens ha passat de petits. Aquests fets se’ls anomena traumes i poden ser positius o negatius segons l’experiència que haguem tingut. D’aquesta forma, per exemple, si un noi, durant l’institut, es declara a la noia que li agrada i aquesta l’humilia davant de tothom deixant-lo en ridícul, després d’uns anys haurà guardat el tema amorós amb mals records i, quan torni a sentir alguna cosa per alguna noia, possiblement reaccioni amb temor o evitarà la situació.

En segon lloc, considero que les tres teories exposades amb anterioritat són vàlides. Tot i això, la última teoria determinista, la teològica, considero que no és certa donat que sóc ateu i no crec amb l’existència d’un ésser superior (Déu) i em resulta difícil posar-me en la pell d’algú que hi cregui donada la dificultat per explicar les diferents teories per falta de proves.

D’altra banda, considero que els éssers humans només podem ser lliures en una sola situació. Aquesta seria la vivència en solitari d’una sola persona aïllada completament de la societat. 

KARL MARX

Karl Marx

Karl Heinrich Marx  (Trèveris, 5 de maig de 1818 – Londres, 14 de març de 1883) va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest comunista: «la història de totes les societats és la història de la lluita de classes». Marx va ser el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme, i junt a Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per a entendre la societat i la política contemporània.

Les seves idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort. A aquesta influència, se li va afegir l'ímpetu de la victòria del bolxevisme en la Revolució d'octubre russa.

Biografia

Va néixer a Trèveris (Renània-Palatinat) en una família jueva acomodada. Va abandonar els estudis de dret, que havia començat a Bonn, i va cursar estudis de filosofia, especialment la del món clàssic, a Berlín. El 1841 es va doctorar a la Universitat de Jena amb una tesi sobre la filosofia de la natura d'Epicur. El seu pare va morir el 1838. Va començar la seva activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa de Feuerbach. El 1843, viatja a París on funda la revista Els annals francoalemanys.

El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part de la denominada Esquerra Hegeliana i, dels Joves Hegelians, on coneix el seu company Friedrich Engels, amb qui estableix una bona amistat i una estreta col·laboració intel·lectual i política. L'any 1845, és expulsat de París i se'n va a viure a Bèlgica.

L'any 1848 va publicar el Manifest comunista, escrit revolucionari que encoratja a la revolució del mateix any. A partir d'aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s'exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en 3 volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques.

El 28 de setembre de 1864 es funda a Londres l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) -Primera Internacional- de la qual Marx esdevé principal impulsor.

Fins al final de la seva vida, va seguir amb la tasca intel·lectual i la seva activitat política i organitzativa del moviment obrer.

El pensament de Marx

L'ésser humà

Marx va estar molt influït per Hegel, com ja hem vist, i d’ell va agafar dos grans idees per elaborar el seu conegut materialisme històric.

La primera idea és la lluita entre dues consciències, anomenada dialèctica, que parla sobre la relació entre l’amo, passiu i dominant i l’esclau, actiu, dominat, amo de la feina, genera la cultura. Aquesta relació, segons Marx ha existit durant tota la història i, per culpa d’aquesta, l’ésser humà no ha pogut ser lliure.

La segona idea es diu realitat cíclica. Aquesta està formada per tres passos: Tesi (afirmació), antítesi (negació) i síntesi (superació). La teoria explica que, en qualsevol procés que ha tingut èxit durant la història s’han donat a terme aquests tres passos en aquest ordre.  

El llegat de Marx en el panorama intel·lectual i polític

La importància del pensament de Karl Marx en el panorama intel·lectual i polític del món contemporani es prolongarà en diverses direccions al llarg de tot el segle XX, i provocarà reaccions contràries, adhesions i reinterpretacions diverses.

En el segle XIX, les principals crítiques provenien d'intel·lectuals i organitzacions del moviment obrer que sostenien postures polítiques diferents de les de Marx. Entre d'altres, Bakunin, anarquista i rival en la inspiració de la Internacional.

Durant l'últim terç del segle XIX i, sobretot durant el segle XX, la influència de Marx ha estat variable: a l'Europa de l'Est, fins a l'acabament de la guerra freda, la teoria sociològica s'ha identificat amb la teoria marxista; però en altres parts del món, especialment als Estats Units, Marx ha estat pràcticament ignorat com a pensador de rellevància sociològica. La influència de Marx a l'Europa occidental ha estat variable. La força del marxisme en els ambients intel·lectuals i organitzacions polítiques va fer que nombrosos pensadors conservadors i liberals intentessin refutar-lo.

Algunes crítiques se centren en elements concrets de l'obra de Marx, mentre unes altres s'oposen a alguna de les versions del cànon marxista elaborat per les organitzacions polítiques i els intel·lectuals socialistes o comunistes.

El fracàs de les societats anomenades comunistes i el seu gir vers una economia capitalista fa necessari replantejar el paper de la teoria marxiana tal com ha estat aplicada per aquestes, igual com les periòdiques crisis i contradiccions insalvables del capitalisme han donat renovada vigència a les seves teories. Alhora, un altre debat important és entre les diverses interpretacions que es fan de l'obra de Marx. En qualsevol cas, Marx va oferir una teoria filosòfica, històrica, econòmica i sociològica coherent que pot emprar-se per a analitzar els sistemes socials. Ha estat discutit fins a quin punt la seva teoria va tenir més o menys relació amb la creació posterior de les societats anomenades comunistes; o si aquestes van contradir la teoria.

ORIGEN

ORIGEN

Avui us portem la sinopsis de la pel·lícula "Origen". La pel·lícula, visualitzada a classe tracta temes dels quals hem parlat a filosofia i per això creiem que és un bon recurs per aclarar aquests temes. 

Títol original: “Inception”

Any: 2010

Duració: 148 min.

País: Estats Units

Director: Christopher Nolan

Guió: Christopher Nolan

Música: Hans Zimmer

Fotografia: Wally Pfister

Repartiment: Leonardo DiCaprio, Joseph Gordon-Levitt, Ellen Page, Ken Watanabe, Marion Cotillard, Tom Hardy, Cillian Murphy, Tom Berenger, Michael Caine, Dileep Rao,Lukas Haas, Pete Postlethwaite, Talulah Riley, Miranda Nolan

Productora: Coproducció Estados Unidos-Reino Unido; Warner Bros. Pictures / Legendary Pictures / Syncopy Production

Gènere: Ciencia ficción. Thriller. Intriga. Acción | Thriller futurista. Robos & Atracos

Web oficial: http://inceptionmovie.warnerbros.com/

Sinopsis: Dom Cobb (DiCaprio) és un expert en l’art d’apropiar-se, durant el somni, dels secrets i el subconscient aliè. L’estranya habilitat de Cobb l’ha convertit en un home molt cotitzat en el món de l’espionatge, però també l’ha condemnat a ser un fugitiu i, per consegüent, a renunciar a portar una vida normal. La seva única oportunitat de canviar de vida serà fer exactament el contrari d’allò que ha fet sempre: la inspecció, que consisteix en implantar una idea en el subconscient en lloc de sostreure-la. D’altra banda, el seu pla es complica degut a la intervenció d’algú que sembla preveure cada un dels seus moviments, algú que només en Cobb podrà descobrir. 

REFLEXIÓ PERSONAL

Hola a tots!!
Tots tenim el nostre moment filosòfic en el qual comencem a qüestionar-nos tot de preguntes les quals, aparentment, no tenen resposta oi? Doncs bé, aquesta tarda ha estat el meu moment filosòfic.
Un amic meu m'ha comentat que està de mudança i, per tant, ha de deixar la casa on viu buida, és a dir, que no hi hagi "res". Al instant no hi he pensat gaire, però, més endavant no podia deixar de donar-li voltes a allò que m'havia dit abans.

És clar, el sentit de la paraules "res" dins d'aquell context requeria de suficient autonomia per significar quelcom, és a dir, el meu amic es referia a que tots els moles i pertinences que, anteriorment, estaven en la casa, ara havien de transportar-los o llençar-los, de manera que en l'anterior casa no quedés res més que les parets, terres i sostres.

Bé, en aquest sentit la paraula "res" no té altre volta de fulla ni cap altre significat. Ara bé, es podria aconseguir generar un espai on no hi hagués absolutament res?

Per respondre a aquesta pregunta hem de mirar, primerament, sobre el significat de "res". El diccionari de la llengua catalana descriu "res" com a cap cosa, negació de tota cosa, cosa nul·la, insignificant o la més petita. Així doncs, és fàcil caure en la temptació de fer-se preguntes com: Si abans del Big Bang no hi havia "res", què hi havia? o si es diu que l'Univers està en continua expansió, cap a on es desplaça? Abans d'aquesta expansió què hi havia en el seu lloc? Res?

Són en aquestes preguntes que el significat de res comença a ser molt ambigu i deformat i, per això, s'han elaborat moltíssimes teories en el seu voltant que pràcticament cap s'ha pogut demostrar. De totes formes, nosaltres creiem que, el fet de no haver res porta implícit el concepte de que ja hi ha alguna cosa. Per tant, quan nosaltres afirmem que en un espai no hi ha res ja estem dient que hi ha alguna cosa indirectament, encara que nosaltres no podem descriure què és aquest res.

Nosaltres deixarem el tema aquí per a què vosaltres també hi podeu donar voltes a l'assumpte i us feu les vostres paranoies. De totes formes, el més probable es que no acabeu trobant una resposta exacte i verídica però, en el cas de fer-ho, no oblideu deixar la vostra reflexió als comentaris per a què ho podem llegir tots!!

Sòcrates

Hola a tots!! Avui toca parlar d'un dels filòsofs més importants de tota la història. Durant el curs anirem veient la biografia de diferents grans pensadors que han deixat petjada. Avui, per tant, toca de parlar de Sòcrates. 

És complicat poder obtenir un retrat acurat del Sòcrates històric i del seu punt de vista filosòfic a partir de les poques fonts que ens han arribat. Aquest fet és conegut com el problema socràtic.

Sòcrates no va escriure textos de filosofia. Tant el coneixement de la seva vida com de la seva obra està basat en els escrits dels seus deixebles i dels seus contemporanis. En un lloc prominent, existeixen els diàlegs de Plató; però l'apologia de Xenofont, i altres textos d'Aristòtil i Aristòfanes també en donen detalls destacats.

La dificultat de descobrir el Sòcrates real sorgeix del fet que aquestes obres són textos filosòfics o dramàtics, més que explicacions biogràfiques. Deixant a banda Tucídides (que no menciona Sòcrates ni els filòsofs en general), de fet no hi ha res semblant a una història escrita de l'època i el lloc en què va viure Sòcrates. Com a conseqüència, les fonts que mencionen Sòcrates no són necessàriament acurades històricament, i són sovint parcials (perquè qui va perseguir i recloure Sòcrates no va deixar cap escrit). Així doncs, els historiadors s'enfronten al repte de reconciliar els diversos textos entre si per mirar de crear un retrat acurat i, sobretot, consistent de la vida i obra de Sòcrates.

En general, a Plató se'l considera la font més fiable i informativa sobre la vida de Sòcrates i la seva filosofia. Alhora, a algunes obres Plató porta la seva versió literària de Sòcrates a expressar idees i comportar-se d'una manera que el Sòcrates històric molt probablement mai no hauria dit o fet. Saber si en un diàleg de Plató determinat s'està parlant del Sòcrates històric o de la versió literària que en fa Plató és un tema molt controvertit. També se li critica a Plató el fet de fer descripcions aparentment incompatibles de Sòcrates; als seus diàlegs el descriu alhora com un mestre que nega tenir disciplina, com un home de raó que obeeix una veu divina de dins del seu cap i com a un home devot a qui l'Estat executa per la seva pròpia conveniència. També afirma que Sòcrates menysprea els plaers dels sentits, encara que s'emociona per la bellesa. Es consagra a l'educació dels ciutadans d'Atenes (criticant durament els sofistes), però alhora és indiferent amb els seus propis fills.

Deixant de banda aquestes crítiques, és clar gràcies a uns altres escrits i fonts històriques que Sòcrates no va ser només un personatge literari o una invenció de Plató. El testimoni de Xenofont i d'Aristòtil, a més de la descripció d'Aristòfanes amb Els núvols, poden donar cos a la nostra idea de Sòcrates més enllà de l'obra de Plató. Si més no, ens podem fer una idea de la seva importància pel simple fet que Sòcrates fou utilitzat popularment en una eina retòrica comuna de l'època, l'ús de l'argument ad verecundiam, és a dir, que una idea devia ser certa "perquè així ho havia dit Sòcrates".

Vida de Sòcrates  

Segons Plató, el pare de Sòcrates va ser Sofronisc, que treballava amb pedra (o bé un picapedrer, o bé un escultor), i la seva mare Fenàreta, una llevadora. Tot i que habitualment se'l caracteritza com a lleig i baix d'estatura, Sòcrates es va casar amb Xantipa, que era molt més jove que ell. Amb ella va tenir tres fills, Làmprocles, Sofronisc i Menexenus. El seu amic Critó d'Atenes el criticaria per abandonar els seus fills quan va refusar intentar escapar abans de la seva execució.

No està gaire clar com Sòcrates es guanyava la vida. Els textos antics semblen indicar que Sòcrates no treballava. En el Simposi de Xenofont s'afirma que Sòcrates va dir que es dedicava tan sols al que creia que era l'art o ocupació més gran: la discussió filosòfica. A Els núvols, Aristòfanes satiritza Sòcrates i el retrata com a algú que accepta un pagament per ensenyar i mantenir una escola sofista amb Chaerephon, però a l'Apologia i al Simposi, de Plató, així com en els relats de Xenofont, Sòcrates explícitament rebutja acceptar qualsevol tipus de pagament per ensenyar. Més específicament, a l'Apologia, Sòcrates cita la seva pobresa com a prova que ell no és professor. Segons Timó i fonts posteriors, Sòcrates va aprendre la professió de picapedrer del seu pare. Hi ha una versió antiga, no secundada pels acadèmics moderns, que afirma que Sòcrates va tallar les estàtues de Les Tres Gràcies, que van estar al costat de l'Acròpoli fins al segon segle dC.

Diversos diàlegs de Plató fan referència al servei militar de Sòcrates. Va viure en una època inestable, marcada per la Guerra del Peloponès (431 aC - 403 aC) i la dictadura dels Trenta Tirans (404 aC). Sòcrates diu que va servir a l'exèrcit atenenc durant tres campanyes: a la Batalla de Potidea, la Batalla d'Amfípolis, i la Batalla de Dèlion. Al seu Simposi, Alcibíades relata el valor de Sòcrates a les batalles de Potidea i Dèlion, i narra com Sòcrates va salvar-li la vida durant la batalla prèvia (219e-221b). El servei excepcional de Sòcrates a Dèlion també es menciona a Laches, relatat pel general que dóna el seu nom al diàleg (181b). A l'Apologia, Sòcrates compara el seu servei militar als seus problemes davant del jurat, i diu que qualsevol jurat que cregui que es pot retirar de la filosofia també ha de creure que els soldats s'haurien de retirar quan sembli que seran morts a la batalla.

L'any 406 va ser membre de la Boule, i la seva tribu, els Antíocs, van presidir la Pritània el dia que van ser acusats els generals de la Batalla de les Arginuses, que havien abandonat els cadàvers i els supervivents dels vaixells enfonsats per empaitar l'armada espartana, un cop aquesta ja havia estat derrotada. Sòcrates era l'epistates(l'administrador responsable), i va rebutjar la demanda inconstitucional d'un judici col·lectiu per establir la culpa de tots vuit generals que havia proposat Callixeinus. Finalment, Sòcrates no va cedir davant les amenaces d'impugnació i d'empresonament, i va bloquejar el vot fins a la fi de la seva Pritània l'endemà, quan els sis generals van ser condemnats a mort.

L'any 404, els Trenta Tirans buscaven assegurar la lleialtat d'aquells que s'oposaven a ells fent-los còmplices de les seves activitats. Sòcrates i quatre persones van rebre ordres de portar Lleó de Salamis per a una execució injusta. Sòcrates s'hi va negar, i la seva mort va ser evitada només pel derrocament dels Trenta Tirans poc després.

Judici i mort de Sòcrates

L'any 399 aC, es presenta una acusació contra Sòcrates per tres càrrecs: no creure en els déus grecs i introduir nous déus (el delicte d'asebeia, traduït habitualment per impietat) i corrompre la joventut. També se l'acusa indirectament de ser un sofista i d'ensenyar l'astronomia d'Anaxàgores, que havia estat acusat també d'impietat. Fan l'acusació tres ciutadans atenencs: Anitos, en nom dels artesans i polítics, Mèlet, en nom dels poetes, i Licó, en nom dels oradors.

El tribunal que l'havia de jutjar constava de 500 ciutadans (a l'antiga Grècia, la ciutadania no incloïa a dones, esclaus ni metecs), escollits a l'atzar.

Segons explica Plató a l'Apologia, durant el judici Sòcrates comença defensant-se dels prejudicis que han portat a aquesta situació. Explica la caricatura que fa d'ell Aristòfanes, i també quan van començar els seus problemes: amb la visita a l'Oracle de Delfos. A la pregunta de Querofont a l'Oracle de si hi havia ningú a Grècia més savi que Sòcrates, aquest va respondre que no. Sòcrates va considerar que això era una paradoxa, perquè precisament ell afirmava que no sabia res. Per tal de resoldre aquesta contradicció, va preguntar a polítics, poetes i artesans, i es va adonar que aquests en realitat no sabien, sinó que ho feien veure, i que per tant, ben bé podia ser cert allò que deia l'Oracle, perquè com a mínim ell era conscient de la seva ignorància. Explica Sòcrates que això li va valer moltes enemistats.

Un cop resolts els prejudicis, Sòcrates passa a defensar-se dels càrrecs de corrupció de joves i d'asebeia. Diu que no ha estat mai sofista, sinó que els joves que l'han escoltat, ho han fet per voluntat pròpia i sense que ell els cobrés res, per tant l'acusació no tenia fonament. Pel que fa a la seva suposada impietat, posa com a exemple el seu daimonpersonal, que l'orienta i el guia. Diu Sòcrates que el paper que ha triat és el de tàvec; així com aquest desperta i incordia l'ase endormiscat, ell intenta fer igual amb Atenes.

Un cop acabades les dissertacions de cada part, el jurat vota a favor de considerar-lo culpable per 280 vots a 220. Un cop decidida la culpabilitat, calia decidir la condemna. Sòcrates diu que en realitat allò que mereixeria seria que la ciutat el mantingués i li donessin menjar al Pritaneu (un honor que era reservat només als guanyadors dels Jocs Olímpics i als benefactors de la ciutat). Tot i això, proposa pagar una multa de 100 dracmes, una quantitat molt petita, però que era una cinquena part de les seves possessions i que per tant era una prova de la seva pobresa. Davant la negativa del jurat, accepta ampliar la multa a 3.000 dracmes, perquè els seus amics s'ofereixen a fer el pagament. Per la seva banda, l'acusació proposa la pena de mort.

El tribunal, empipat per l'alternativa proposada per Sòcrates, vota per 360 a favor i 140 en contra condemnar-lo a la mort.

Els seus amics van intentar convèncer-lo perquè fugís de la cel·la on estava empresonat després del judici, però ell no ho accepta, per coherència amb ell mateix. Arribat el moment, Sòcrates beu la cicuta, que li provoca la mort, als 70 anys.