REFLEXIÓ PERSONAL

Hola a tots!!
Tots tenim el nostre moment filosòfic en el qual comencem a qüestionar-nos tot de preguntes les quals, aparentment, no tenen resposta oi? Doncs bé, aquesta tarda ha estat el meu moment filosòfic.
Un amic meu m'ha comentat que està de mudança i, per tant, ha de deixar la casa on viu buida, és a dir, que no hi hagi "res". Al instant no hi he pensat gaire, però, més endavant no podia deixar de donar-li voltes a allò que m'havia dit abans.

És clar, el sentit de la paraules "res" dins d'aquell context requeria de suficient autonomia per significar quelcom, és a dir, el meu amic es referia a que tots els moles i pertinences que, anteriorment, estaven en la casa, ara havien de transportar-los o llençar-los, de manera que en l'anterior casa no quedés res més que les parets, terres i sostres.

Bé, en aquest sentit la paraula "res" no té altre volta de fulla ni cap altre significat. Ara bé, es podria aconseguir generar un espai on no hi hagués absolutament res?

Per respondre a aquesta pregunta hem de mirar, primerament, sobre el significat de "res". El diccionari de la llengua catalana descriu "res" com a cap cosa, negació de tota cosa, cosa nul·la, insignificant o la més petita. Així doncs, és fàcil caure en la temptació de fer-se preguntes com: Si abans del Big Bang no hi havia "res", què hi havia? o si es diu que l'Univers està en continua expansió, cap a on es desplaça? Abans d'aquesta expansió què hi havia en el seu lloc? Res?

Són en aquestes preguntes que el significat de res comença a ser molt ambigu i deformat i, per això, s'han elaborat moltíssimes teories en el seu voltant que pràcticament cap s'ha pogut demostrar. De totes formes, nosaltres creiem que, el fet de no haver res porta implícit el concepte de que ja hi ha alguna cosa. Per tant, quan nosaltres afirmem que en un espai no hi ha res ja estem dient que hi ha alguna cosa indirectament, encara que nosaltres no podem descriure què és aquest res.

Nosaltres deixarem el tema aquí per a què vosaltres també hi podeu donar voltes a l'assumpte i us feu les vostres paranoies. De totes formes, el més probable es que no acabeu trobant una resposta exacte i verídica però, en el cas de fer-ho, no oblideu deixar la vostra reflexió als comentaris per a què ho podem llegir tots!!

Sòcrates

Hola a tots!! Avui toca parlar d'un dels filòsofs més importants de tota la història. Durant el curs anirem veient la biografia de diferents grans pensadors que han deixat petjada. Avui, per tant, toca de parlar de Sòcrates. 

És complicat poder obtenir un retrat acurat del Sòcrates històric i del seu punt de vista filosòfic a partir de les poques fonts que ens han arribat. Aquest fet és conegut com el problema socràtic.

Sòcrates no va escriure textos de filosofia. Tant el coneixement de la seva vida com de la seva obra està basat en els escrits dels seus deixebles i dels seus contemporanis. En un lloc prominent, existeixen els diàlegs de Plató; però l'apologia de Xenofont, i altres textos d'Aristòtil i Aristòfanes també en donen detalls destacats.

La dificultat de descobrir el Sòcrates real sorgeix del fet que aquestes obres són textos filosòfics o dramàtics, més que explicacions biogràfiques. Deixant a banda Tucídides (que no menciona Sòcrates ni els filòsofs en general), de fet no hi ha res semblant a una història escrita de l'època i el lloc en què va viure Sòcrates. Com a conseqüència, les fonts que mencionen Sòcrates no són necessàriament acurades històricament, i són sovint parcials (perquè qui va perseguir i recloure Sòcrates no va deixar cap escrit). Així doncs, els historiadors s'enfronten al repte de reconciliar els diversos textos entre si per mirar de crear un retrat acurat i, sobretot, consistent de la vida i obra de Sòcrates.

En general, a Plató se'l considera la font més fiable i informativa sobre la vida de Sòcrates i la seva filosofia. Alhora, a algunes obres Plató porta la seva versió literària de Sòcrates a expressar idees i comportar-se d'una manera que el Sòcrates històric molt probablement mai no hauria dit o fet. Saber si en un diàleg de Plató determinat s'està parlant del Sòcrates històric o de la versió literària que en fa Plató és un tema molt controvertit. També se li critica a Plató el fet de fer descripcions aparentment incompatibles de Sòcrates; als seus diàlegs el descriu alhora com un mestre que nega tenir disciplina, com un home de raó que obeeix una veu divina de dins del seu cap i com a un home devot a qui l'Estat executa per la seva pròpia conveniència. També afirma que Sòcrates menysprea els plaers dels sentits, encara que s'emociona per la bellesa. Es consagra a l'educació dels ciutadans d'Atenes (criticant durament els sofistes), però alhora és indiferent amb els seus propis fills.

Deixant de banda aquestes crítiques, és clar gràcies a uns altres escrits i fonts històriques que Sòcrates no va ser només un personatge literari o una invenció de Plató. El testimoni de Xenofont i d'Aristòtil, a més de la descripció d'Aristòfanes amb Els núvols, poden donar cos a la nostra idea de Sòcrates més enllà de l'obra de Plató. Si més no, ens podem fer una idea de la seva importància pel simple fet que Sòcrates fou utilitzat popularment en una eina retòrica comuna de l'època, l'ús de l'argument ad verecundiam, és a dir, que una idea devia ser certa "perquè així ho havia dit Sòcrates".

Vida de Sòcrates  

Segons Plató, el pare de Sòcrates va ser Sofronisc, que treballava amb pedra (o bé un picapedrer, o bé un escultor), i la seva mare Fenàreta, una llevadora. Tot i que habitualment se'l caracteritza com a lleig i baix d'estatura, Sòcrates es va casar amb Xantipa, que era molt més jove que ell. Amb ella va tenir tres fills, Làmprocles, Sofronisc i Menexenus. El seu amic Critó d'Atenes el criticaria per abandonar els seus fills quan va refusar intentar escapar abans de la seva execució.

No està gaire clar com Sòcrates es guanyava la vida. Els textos antics semblen indicar que Sòcrates no treballava. En el Simposi de Xenofont s'afirma que Sòcrates va dir que es dedicava tan sols al que creia que era l'art o ocupació més gran: la discussió filosòfica. A Els núvols, Aristòfanes satiritza Sòcrates i el retrata com a algú que accepta un pagament per ensenyar i mantenir una escola sofista amb Chaerephon, però a l'Apologia i al Simposi, de Plató, així com en els relats de Xenofont, Sòcrates explícitament rebutja acceptar qualsevol tipus de pagament per ensenyar. Més específicament, a l'Apologia, Sòcrates cita la seva pobresa com a prova que ell no és professor. Segons Timó i fonts posteriors, Sòcrates va aprendre la professió de picapedrer del seu pare. Hi ha una versió antiga, no secundada pels acadèmics moderns, que afirma que Sòcrates va tallar les estàtues de Les Tres Gràcies, que van estar al costat de l'Acròpoli fins al segon segle dC.

Diversos diàlegs de Plató fan referència al servei militar de Sòcrates. Va viure en una època inestable, marcada per la Guerra del Peloponès (431 aC - 403 aC) i la dictadura dels Trenta Tirans (404 aC). Sòcrates diu que va servir a l'exèrcit atenenc durant tres campanyes: a la Batalla de Potidea, la Batalla d'Amfípolis, i la Batalla de Dèlion. Al seu Simposi, Alcibíades relata el valor de Sòcrates a les batalles de Potidea i Dèlion, i narra com Sòcrates va salvar-li la vida durant la batalla prèvia (219e-221b). El servei excepcional de Sòcrates a Dèlion també es menciona a Laches, relatat pel general que dóna el seu nom al diàleg (181b). A l'Apologia, Sòcrates compara el seu servei militar als seus problemes davant del jurat, i diu que qualsevol jurat que cregui que es pot retirar de la filosofia també ha de creure que els soldats s'haurien de retirar quan sembli que seran morts a la batalla.

L'any 406 va ser membre de la Boule, i la seva tribu, els Antíocs, van presidir la Pritània el dia que van ser acusats els generals de la Batalla de les Arginuses, que havien abandonat els cadàvers i els supervivents dels vaixells enfonsats per empaitar l'armada espartana, un cop aquesta ja havia estat derrotada. Sòcrates era l'epistates(l'administrador responsable), i va rebutjar la demanda inconstitucional d'un judici col·lectiu per establir la culpa de tots vuit generals que havia proposat Callixeinus. Finalment, Sòcrates no va cedir davant les amenaces d'impugnació i d'empresonament, i va bloquejar el vot fins a la fi de la seva Pritània l'endemà, quan els sis generals van ser condemnats a mort.

L'any 404, els Trenta Tirans buscaven assegurar la lleialtat d'aquells que s'oposaven a ells fent-los còmplices de les seves activitats. Sòcrates i quatre persones van rebre ordres de portar Lleó de Salamis per a una execució injusta. Sòcrates s'hi va negar, i la seva mort va ser evitada només pel derrocament dels Trenta Tirans poc després.

Judici i mort de Sòcrates

L'any 399 aC, es presenta una acusació contra Sòcrates per tres càrrecs: no creure en els déus grecs i introduir nous déus (el delicte d'asebeia, traduït habitualment per impietat) i corrompre la joventut. També se l'acusa indirectament de ser un sofista i d'ensenyar l'astronomia d'Anaxàgores, que havia estat acusat també d'impietat. Fan l'acusació tres ciutadans atenencs: Anitos, en nom dels artesans i polítics, Mèlet, en nom dels poetes, i Licó, en nom dels oradors.

El tribunal que l'havia de jutjar constava de 500 ciutadans (a l'antiga Grècia, la ciutadania no incloïa a dones, esclaus ni metecs), escollits a l'atzar.

Segons explica Plató a l'Apologia, durant el judici Sòcrates comença defensant-se dels prejudicis que han portat a aquesta situació. Explica la caricatura que fa d'ell Aristòfanes, i també quan van començar els seus problemes: amb la visita a l'Oracle de Delfos. A la pregunta de Querofont a l'Oracle de si hi havia ningú a Grècia més savi que Sòcrates, aquest va respondre que no. Sòcrates va considerar que això era una paradoxa, perquè precisament ell afirmava que no sabia res. Per tal de resoldre aquesta contradicció, va preguntar a polítics, poetes i artesans, i es va adonar que aquests en realitat no sabien, sinó que ho feien veure, i que per tant, ben bé podia ser cert allò que deia l'Oracle, perquè com a mínim ell era conscient de la seva ignorància. Explica Sòcrates que això li va valer moltes enemistats.

Un cop resolts els prejudicis, Sòcrates passa a defensar-se dels càrrecs de corrupció de joves i d'asebeia. Diu que no ha estat mai sofista, sinó que els joves que l'han escoltat, ho han fet per voluntat pròpia i sense que ell els cobrés res, per tant l'acusació no tenia fonament. Pel que fa a la seva suposada impietat, posa com a exemple el seu daimonpersonal, que l'orienta i el guia. Diu Sòcrates que el paper que ha triat és el de tàvec; així com aquest desperta i incordia l'ase endormiscat, ell intenta fer igual amb Atenes.

Un cop acabades les dissertacions de cada part, el jurat vota a favor de considerar-lo culpable per 280 vots a 220. Un cop decidida la culpabilitat, calia decidir la condemna. Sòcrates diu que en realitat allò que mereixeria seria que la ciutat el mantingués i li donessin menjar al Pritaneu (un honor que era reservat només als guanyadors dels Jocs Olímpics i als benefactors de la ciutat). Tot i això, proposa pagar una multa de 100 dracmes, una quantitat molt petita, però que era una cinquena part de les seves possessions i que per tant era una prova de la seva pobresa. Davant la negativa del jurat, accepta ampliar la multa a 3.000 dracmes, perquè els seus amics s'ofereixen a fer el pagament. Per la seva banda, l'acusació proposa la pena de mort.

El tribunal, empipat per l'alternativa proposada per Sòcrates, vota per 360 a favor i 140 en contra condemnar-lo a la mort.

Els seus amics van intentar convèncer-lo perquè fugís de la cel·la on estava empresonat després del judici, però ell no ho accepta, per coherència amb ell mateix. Arribat el moment, Sòcrates beu la cicuta, que li provoca la mort, als 70 anys.